Segueix-nos per RSS
Comparteix
Myspace
Digg
Del.icio.us
Technorati
Wikio
Imprimeix
E-mail
 |
Â
| ‘Ui, de Mollerussa!’ és el que acostumava a rebre durant anys a Barcelona en respondre a qui em preguntava sobre la meva procedència. I no era una exclamació de cap altra mena que de sensació de llunyania fÃsica. Més ben dit de desconeixement perquè la capital del Pla està a 120 quilòmetres escassos del cap i casal de Catalunya. Això sÃ, per sort, sempre quedaven i queden aquells a qui els rebroten els records etÃlics i hormonals de quan venien a fer el galifardeu al Big o el Music quan eren joves, més joves.I el Pla no és una excepció. Ponent en general i el Pla de Lleida en particular són encara dels indrets més poc coneguts per bona part dels barcelonins. Segurament el fet de no comptar amb una via rà pida de comunicació com és ara l’autovia va ajudar a aquest viure d’esquena. Malgrat els impediments, la història ens explica que en els anys més gloriosos de Barcelona i Catalunya sempre hi han estat presents lleidatans. De presidents de la Generalitat a periodistes. No és objecte d’aquest article fer apologia del ponentisme sinó posar un exemple de la importà ncia de la força de les comarques per al futur del paÃs ara que hi ha qui torna a ressuscitar aquella bandera trampa de fals progressista de ‘una persona, un vot’ per treure’ns representativitat. Ni més ni menys que un calc dels qui des de Madrid esgrimeixen la mentida objectiva que els catalans tenim massa representants, per exemple, al Congrés dels Diputats. Aquesta Setmana Santa va caure a les meves mans ‘La Barcelona Pecadora’ un recull d’articles de Domènec de Bellmunt, periodista de la dècada dels anys 20 i primers dels 30 del segle passat. L’ha editat una de les grans promeses del món de la comunicació i caps pensants del paÃs, el balaguerà Francesc Canosa. De Domènec de Bellmunt no n’havia sentit a parlar mai tot i haver estudiat periodisme. Hi ha qui encara qüestiona de què serveix això que li’n diuen memòria històrica: senzillament per conèixer la veritat.Domènec de Bellmunt, fill de Bellmunt d’Urgell, de la veïna Noguera, és d’aquells grans desconeguts que han fet història. Que van estar al top del periodisme mundial innovador de la seva època i que el cop d’estat dels de la rojigualda va obligar a exiliar-lo. El mateix Josep Pla l’elogiava dient d’ell que ‘tant es podria demostrar, en efecte, que jo plagio Domènec de Bellmunt com que ell em plagia’. I com Bellmunt, tota una generació de periodistes -un bon nombre d’ells lleidatans- que van ser pioners en l’art del reporterisme. D’explicar què passa. El relat, com el conte, la base de la comunicació. Impressionants les grans descripcions que permeten submergir-se en la Barcelona d’aquells anys i de les problemà tiques que, encara que passin els anys, no se’n van. Un lleidatà que explica millor que ningú Barcelona. Domènec de Bellmunt i una colla de joves valents van situar Catalunya en el mapa del món. Per sort, després d’anys de sedació, comença a haver-hi una generació desacomplexada decidida a seguir el fil roig de la història d’aquells anys. No és qüestió de nostà lgia sinó de saber d’on venim per tenir clar què ens convé i què no. La Catalunya emprenedora, la que ha arrisca, és la que sempre ens ha permès sortir dels pitjors clots en què hem arribat a caure com a paÃs. A Contra Vent (acontravent.cat) és una editorial valenta i Francesc Canosa digne successor de la generació Bellmunt. Al temps. Seguiu aquest home. Avui com ahir, Barcelona serà ilergeta o no serà . |
Â
