L’Istikal és el bulevard comercial més cool i concorregut d’Istanbul. Una bona tarda de dissabte d’agost, un miler llarg de manifestants s’hi passejaven amb total normalitat reclamant l’alliberament de diversos presoners de la guerrilla kurda. En els mateixos dies, el govern del primer ministre Erdogan establia una sèrie de trobades amb els líders del DTP. L’esmentat partit és el braç polític del PKK, l’ETA kurda però amb el petit matís que en la meitat d’anys d’existència que els bascos ha matat deu vegades més. I es parlava obertament de tot. Es dialogava. Mentrestant, tot Istanbul i tota Turquia pot veure per satèl·lit RojTV, la tele dels independentistes del Kurdistan que fa una programació tan entretinguda com una telesèrie diària en què els protagonistes són un escamot de guerrillers. I això que Turquia no és Europa.

Mentrestant, en un estat que tindrà la presidència europea, Espanya, malauradament ja no és notícia sinó un acte de normalitat que s’il·legalitzin partits o es tanquin diaris. Però el que a Europa desconeixen és que en l’estat en qüestió el partit homòleg del NSDAP d’Adolf Hitler -La Falange- gaudeix de plena legalitat. I no només això sinó que la mateixa administració de justícia els consenteix que vagin a intentar rebentar la convivència a una petita vila que pretén consultar els veïns per conèixer la seva opinió.

Des d’Espanya sempre s’havia pregonat allò que ‘todas las ideas son expresables en democracia y en ausencia de violencia’. El cas d’Arenys i tot el vodevil d’accions i decisions desplegat pels ressorts de l’Estat ha posat de manifest que Espanya mentia i menteix.

Aquesta ha estat la Diada de l’esperança. Espanya vol ser Europa i a aquest pas no tindrà ni Turquia per darrere en els rànquings de respecte a la democràcia. La nostra reivindicació del dret de decidir es normalitza i s’entén. La seva impotència és la nostra força. Estem guanyant la batalla de les idees i de la legitimitat social. Cal seguir fent la feina ben feta. Si ho fem i no defallim, a ells, només els hi quedarà l'opció de ser demòcrates o treure els tancs.

• |Registered |03-10-2009 21:00:35 Manel
  M'ha agradat la comparació, no per on quedem- als abismes de la democràcia- sinó per la mera comparació de realitats properes.
  Una democràcia entesa, des de Madrid, com la llibertat de triar qui ens coacciona a nosaltres, els catalans, si els partits espanyols consevadors o els prograssistes. I la culpa és nostra, mentre els parits catalanistes estiguin esbarallats (ERC amb CiU i CiU amb ICV), serà impossible establir una força comuna amb un objectiu comú de sobirania catalana.
  Potser per això em començo a decantar per l'opció Carretero. Reagrupament.cat ha deixat clar que es presenta amb l'objectiu predefinit de proclamar la independència unilateral si guanya. Llavors EEUU reconeix automàticament l'estat català i darrere d'ells, molts altres estats.
  Un cop assolit això, Reagrupament.cat dissolt el gobern i convoca eleccions. És llavors quan hi pot haver picavaralles entre els partits (sempre en positiu i no com ara que la lluita és només pel poder polític, ovbiant massa el país i la seva realitat)
  Miquel, és aquest el mecanisme o ho he entés malament?
  No és cert també que mentre no hi hagi una unió franca entre els sobiranistes no hi ha res a fer? (questió de números).
  Se de la teva animatversió pel Carretero, a mi potser tampoc m'enamora, però de pragmàtic ho sembla molt i això els polítics catalans, en general, ja no recorden què és.
  Jo crec que podriem trencar motlles i que tots als partits sobiranistes recolzessin Reagrupament.cat. I no parlo des de cap bessant política, sinó des del pragmatisme que et comentava. La, per mi, absurda batalla ideològica podria venir després, com un nou estat democràtic i reconegut.
  Tot plegat ja se que sona a platònic, però això és del que es tracta, de cercar la solució ideal.
  Perdoneu la llargada.