
Tinc un amic que té un mà ster en saviesa popular i una de les seves mà ximes és que tot té un preu en aquesta vida menys la dignitat. I que, en polÃtica, es pot fer tot excepte robar i mentir.
Faig la referència perquè aquesta setmana va complir-se el cinquè aniversari de la promesa de Maria Teresa Fernández de la Vega -del castell de Montjuïc estant- d’anul·lar el judici contra el President Companys. Transcorregut tot aquest temps no només la cancel·lació no s’ha produït sinó que el Ministre espanyol de justÃcia, Francisco Caamaño, li va lliurar a la néta del President assassinat un paper en què hi diu que la seva condemna va ser il·legÃtima. Vaja, una mena de diploma amb tanta utilitat prà ctica com un del Club Súper 3 en què el que el Govern espanyol constata és l’únic afusellament d’un president escollit democrà ticament a Europa és injust. Han hagut de passar 30 anys de democrà cia a l’espanyola per a que s’arribés només a aquesta conclusió?
Amb la memòria històrica va passar exactament com amb l’Estatut: tot reduït a la meitat de la meitat. La llei estatal que havia de donar resposta als represaliats pel franquisme no va atendre una de les principals reivindicacions de vÃctimes i familiars com era anul·lar els judicis sectaris dels tribunals franquistes. Que quedés clar per a la història que allò no era justÃcia sinó venjança i genocidi. A Alemanya i Ità lia sà que es va poder fer però a Espanya ja es veu que no és possible. Tota una ISO de l’estat de qualitat de la salut democrà tica espanyola.
Algun comentarista deia aquesta setmana que això de l’anul·lació de la causa contra Companys no servia per a res. És una afirmació a l’altura d’aquelles que fan sovint a Madrid que això de la memòria històrica és revengisme. Si no som capaços de tancar les ferides d’una guerra de manera clara i assenyalant per a la història les vÃctimes i els botxins és que la guerra, en el fons, no ha acabat. I no s’hi val allò de diluir responsabilitats afirmant que ‘als dos bà ndols es van cometre excessos’. Senzillament perquè un dels dos té la responsabilitat d’haver-ho començat tot amb un cop d’estat que va arrabassar per la força de les armes el govern que el poble havia escollit a les urnes.
L’eterna divisió entre les dues espanyes és una mostra més que no podem seguir en un estat que és incapaç de tancar amb dignitat i justÃcia el seu passat més recent. Podrem negociar allò que fem però no allò que som. El Govern de Catalunya té l’obligació de no deixar la petició d’anul·lació de la causa contra Companys com una declaració de bones intencions i una foto. I és que si ens deixem afusellar la dignitat dels nostres presidents és que no som un poble digne.
Faig la referència perquè aquesta setmana va complir-se el cinquè aniversari de la promesa de Maria Teresa Fernández de la Vega -del castell de Montjuïc estant- d’anul·lar el judici contra el President Companys. Transcorregut tot aquest temps no només la cancel·lació no s’ha produït sinó que el Ministre espanyol de justÃcia, Francisco Caamaño, li va lliurar a la néta del President assassinat un paper en què hi diu que la seva condemna va ser il·legÃtima. Vaja, una mena de diploma amb tanta utilitat prà ctica com un del Club Súper 3 en què el que el Govern espanyol constata és l’únic afusellament d’un president escollit democrà ticament a Europa és injust. Han hagut de passar 30 anys de democrà cia a l’espanyola per a que s’arribés només a aquesta conclusió?
Amb la memòria històrica va passar exactament com amb l’Estatut: tot reduït a la meitat de la meitat. La llei estatal que havia de donar resposta als represaliats pel franquisme no va atendre una de les principals reivindicacions de vÃctimes i familiars com era anul·lar els judicis sectaris dels tribunals franquistes. Que quedés clar per a la història que allò no era justÃcia sinó venjança i genocidi. A Alemanya i Ità lia sà que es va poder fer però a Espanya ja es veu que no és possible. Tota una ISO de l’estat de qualitat de la salut democrà tica espanyola.
Algun comentarista deia aquesta setmana que això de l’anul·lació de la causa contra Companys no servia per a res. És una afirmació a l’altura d’aquelles que fan sovint a Madrid que això de la memòria històrica és revengisme. Si no som capaços de tancar les ferides d’una guerra de manera clara i assenyalant per a la història les vÃctimes i els botxins és que la guerra, en el fons, no ha acabat. I no s’hi val allò de diluir responsabilitats afirmant que ‘als dos bà ndols es van cometre excessos’. Senzillament perquè un dels dos té la responsabilitat d’haver-ho començat tot amb un cop d’estat que va arrabassar per la força de les armes el govern que el poble havia escollit a les urnes.
L’eterna divisió entre les dues espanyes és una mostra més que no podem seguir en un estat que és incapaç de tancar amb dignitat i justÃcia el seu passat més recent. Podrem negociar allò que fem però no allò que som. El Govern de Catalunya té l’obligació de no deixar la petició d’anul·lació de la causa contra Companys com una declaració de bones intencions i una foto. I és que si ens deixem afusellar la dignitat dels nostres presidents és que no som un poble digne.
Segueix-nos per RSS
Myspace
Digg
Del.icio.us
Technorati
Wikio
tens molta raó amb el que dius sobre la desafecció de la ciutadania. Els partits han de reflexionar a fons. Fa un any i tres mesos llargs que no estic a primera lÃnia i això permet prendre una perspectiva que, de vegades, als polÃtics els hi costa agafar. Però els partits són necessaris fins que no s'inventi alguna alternativa democrà tica que funcioni. Tot i això, és urgent que les llistes electorals siguin obertes, entre altres mesures de transparència. N'estic convençut que acabaran caient pel seu propi pes.
Sobre el tema del front patriòtic o digues-li com vulguis. El més important no és el 'qui' si no 'per fer què'. El dia que Convergència digui davant de notari que es compromet a enfocar la seva acció polÃtica cap a la consecució d'un estat propi, serà indispensable una entesa entre Esquerra i Convergència. Mentre això no passi, la lÃnia divisòria segueix estant entre els autonomistes (amb major o menor convicció PSC i CiU) i els independentistes que aspirem a tenir un paÃs normal per poder viure amb majors cotes de benestar i posar el nostre gra de sorra en fer un món millor.
En el proper article veuràs que al primer parà graf parlo precisament sobre qui beneficia el descrèdit dels partits. Moltes grà cies pels teus comentaris.