Tinc un amic que té un màster en saviesa popular i una de les seves màximes és que tot té un preu en aquesta vida menys la dignitat. I que, en política, es pot fer tot excepte robar i mentir.

Faig la referència perquè aquesta setmana va complir-se el cinquè aniversari de la promesa de Maria Teresa Fernández de la Vega -del castell de Montjuïc estant- d’anul·lar el  judici contra el President Companys. Transcorregut tot aquest temps no només la cancel·lació no s’ha produït sinó que el Ministre espanyol de justícia, Francisco Caamaño, li va lliurar a la néta del President assassinat un paper en què hi diu que la seva condemna va ser il·legítima. Vaja, una mena de diploma amb tanta utilitat pràctica com un del Club Súper 3 en què el que el Govern espanyol constata és l’únic afusellament d’un president escollit democràticament a Europa és injust. Han hagut de passar 30 anys de democràcia a l’espanyola per a que s’arribés només a aquesta conclusió?

Amb la memòria històrica va passar exactament com amb l’Estatut: tot reduït a la meitat de la meitat. La llei estatal que havia de donar resposta als represaliats pel franquisme no va atendre una de les principals reivindicacions de víctimes i familiars com era anul·lar els judicis sectaris dels tribunals franquistes. Que quedés clar per a la història que allò no era justícia sinó venjança i genocidi. A Alemanya i Itàlia sí que es va poder fer però a Espanya ja es veu que no és possible. Tota una ISO de l’estat de qualitat de la salut democràtica espanyola.

Algun comentarista deia aquesta setmana que això de l’anul·lació de la causa contra Companys no servia per a res. És una afirmació a l’altura d’aquelles que fan sovint a Madrid que això de la memòria històrica és revengisme. Si no som capaços de tancar les ferides d’una guerra de manera clara i assenyalant per a la història les víctimes i els botxins és que la guerra, en el fons, no ha acabat. I no s’hi val allò de diluir responsabilitats afirmant que ‘als dos bàndols es van cometre excessos’. Senzillament perquè un dels dos té la responsabilitat d’haver-ho començat tot amb un cop d’estat que va arrabassar per la força de les armes el govern que el poble havia escollit a les urnes.

L’eterna divisió entre les dues espanyes és una mostra més que no podem seguir en un estat que és incapaç de tancar amb dignitat i justícia el seu passat més recent. Podrem negociar allò que fem però no allò que som. El Govern de Catalunya té l’obligació de no deixar la petició d’anul·lació de la causa contra Companys com una declaració de bones intencions i una foto. I és que si ens deixem afusellar la dignitat dels nostres presidents és que no som un poble digne.

• |Author |30-10-2009 16:02:37 Miquel MG
  Salut, Manel!
  
  tens molta raó amb el que dius sobre la desafecció de la ciutadania. Els partits han de reflexionar a fons. Fa un any i tres mesos llargs que no estic a primera línia i això permet prendre una perspectiva que, de vegades, als polítics els hi costa agafar. Però els partits són necessaris fins que no s'inventi alguna alternativa democràtica que funcioni. Tot i això, és urgent que les llistes electorals siguin obertes, entre altres mesures de transparència. N'estic convençut que acabaran caient pel seu propi pes.
  
  Sobre el tema del front patriòtic o digues-li com vulguis. El més important no és el 'qui' si no 'per fer què'. El dia que Convergència digui davant de notari que es compromet a enfocar la seva acció política cap a la consecució d'un estat propi, serà indispensable una entesa entre Esquerra i Convergència. Mentre això no passi, la línia divisòria segueix estant entre els autonomistes (amb major o menor convicció PSC i CiU) i els independentistes que aspirem a tenir un país normal per poder viure amb majors cotes de benestar i posar el nostre gra de sorra en fer un món millor.
  
  En el proper article veuràs que al primer paràgraf parlo precisament sobre qui beneficia el descrèdit dels partits. Moltes gràcies pels teus comentaris.

• |Registered |23-10-2009 21:42:07 Manel
  Be, de fet no se d'on surt (o no em cal saber-ho) aquest menyspreu per tot el que vingui de Catalunya per part dels polítics espanyols i és per això que cada cop tinc més un sentiment independentista (abans no m'havia preocupat prou això). Ara be, des del carrer estand, als partits polítics i/o als militants, se us veu com a feudes tancats que preserveu severament el vostra ideari, trencant-lo algun cop, fins i tot en sentit contrari al seny objectiu, per respondre a tàctiques de posiconament polític que poc tenen a veure amb el que el país necessita.
  Potser l'excusa de que la política és complicada ja no serveix; si és complicada la llancem i la canviem per una més senzilla.
  No t'argumento res de nou si es parlo de desafecció pels polítics, així és que t'estalviaré temps i avorriment.
  Ho reumeixo amb més simplesa del que de ben segur costa dur-ho a terme:
  Els partits pólítics de caire nacionalista/independentista heu de fer un sol i únic front comú i gobernar aquest país, nomès així podrem sumar en comptes de restar, dividir, fer arrels quadrades...., sumar i prou. Aquesta capacitat sumatòria és l'únic que pot entendre el gobern espanyol. Res de nou et dic tampoc, oi?, però en canvi no ho feu i no se us veu predisposats a dir-ho públicament, clar i català. Noms i cognoms.
  Parlo amb segona persona del plural perquè et se un militant que has estat molt immers.
  
  Salutacions i molt bo l'article, felicitats.