Es curiós observar que en qualsevol oficina, reunió, bar, trobada del grup d’amics, etc.. sempre hi trobem un personatge amb el mateix perfil, el típic resabut. El que se sent incapaç de sobreviure si no "fica basa".

Es tracta d'una espècie de tàvec que ronda per l'empresa, per l'oficina, pel bar, enganxant l'orella a quantes converses li surten al pas. La temptació de participar en elles, vingui o no a conte, és irresistible, li mola ser l'àrbitre de la xerrada, o l’“abogadillo” del pobre que va perdent en la discussió, o l’aficionat seguidor del que va vencent ... El cas és no quedar-se en el silenci que caracteritza els observadors imparcials.

El que pretén saber de tot i, en conseqüència, creu que la seva opinió és imprescindible en qualsevol assumpte. És el millor expert en marketing que van veure els segles; ¿comentem els partits de futbol del cap de setmana?, acaba de fer els catorze resultats d'una travessa perquè per a ell, els equips i les seves possibilitats no tenen secrets. L’importa molt poc equivocar-se, manejar dades falses, ell és com una màquina d'emetre judicis, saviesa, i naturalment, si no és requerit per a donar el seu parer, es posarà com una moto, es pujarà a les parets i recriminarà amb acritud que: "així us va a tots de malament", “així va tot, ¡Com que ningú m’escolta¡”.

Segur que en coneixeu de gent amb aquestes particularitats. Jo ja els hi he trobat resposta: “si no tens res útil, constructiu, encertat a dir, anem i ens callem”.

Avui, per desgràcia, som molts els que callem i que realment tenim coses útils i constructives a dir. Opinar, recolzar, ampliar continguts, crear debats, aportar idees; per que callem?