Aquesta setmana un bon amic meu de 88 primaveres s’ha posat malalt i ha quedat temporalment fora de combat.

De cor noble i net, encara que de caràcter dur, bregat per tant temps treballant la terra i pel pensament de subsistència, heretat entre guerra i postguerra.

L’Esteve fa hort per a ell i els seus amics, just a tocar de casa meva, i a més m’ensenya els trucs recopilats amb els anys, entre tomaqueres i escaroles. Algun dia seré la meitat de bon hortolà que ell i això em fa ser un alumne sumís, en el millor dels sentits.

És fantàstic escoltar-lo explicar les velles i noves anècdotes, amb parsimònia i detall. L’Esteve, del  quotidià en treu històries plenes de contingut i sentit. Del petit en fa grans epopeies que et fan percebre cadascuna de les seves paraules.

Aquests dies, mentre ell es guareix a casa, jo m’he ofert per guarir-li l’hort, regar el just que el temps demana, desbrossar algunes males herbes i recollir els darrers pebrots,  ja vermells, quasi granes.

Dementre ho faig, m’impregno del seu ambient, la seva memòria, quasi com si ho fes amb ell al meu costat. I avui, aixolet en mà, he recordat allò que es va parlar fa uns dies a la Upgrade Platònic.cat (Mollerussa Lan Party): la necessitat de plasmar el pensament dels nostres vells, les seves paraules, la memòria de la nostra terra.

I he pensat que potser podríem sortir al carrer, càmera de vídeo en mà, i començar a copsar el nostre entorn, amb preguntes banals, si tu vols, però que potser ens donaran respostes que, amb el temps, seran petites joies.

I ara que està tant de moda allò de la memòria històrica, potser podem començar per guardar la memòria més propera, la dels nostres veïns i amics, encara que tinguin moltes primaveres. Potser els nostres avis i avies, que segur que en saben més que nosaltres, de viure, podrien ser el primers actors i testimonis d’una història que és ben nostra. A Platònic.cat, crec que hi ha un espai on penjar-ho, a veure qui serà el primer.