Deu n’hi do, la que s’ha liat amb l’amiant!!!

Sembla ser, que no hi ha cosa més tòxica que aquest material, tant comú i estès en bona part de les nostres teulades.

Últimament ens estem familiaritzant amb aquestes brigades d’operaris d’indumentaria espacial, protegits com autèntics astronautes, manipulant amb molta cura les malmeses plaques d’uralita. Afectades, molts cops, per la dura climatologia del nostre territori, les ventades, pedregades o simplement per velles i desgastades.

I pensar que el meu tiet, el bo del Guiu, un dels millors paletes que ha donat el Pla d’Urgell, m’ensenyava amb molta classe l’ofici de tallar amb la mola aquestes plaques cancerígenes, sense cap protecció i  impregnat arreu d’aquesta pols que desprenen. Recordo que amb l’oncle vam reparar,  aliens als bonics efectes, la teulada de Cal Jan Vell, entre moltes altres.

I és que no hi ha dia al mon de la construcció en que un no es sorprengui.

L’altre dia, en una de les obres que tinc el gust d’executar, estava amb els estructuristes (els més perillosos del  gremi) d’una empresa que vaig subcontractar per una feina concreta.

Un dels treballadors d’aquesta empresa, un noi d’anatomia prima, alta, amb la pell decorada amb generosos tatuatges tribals, i una petita botiga de bijuteria de dubtós or, exposat a orelles, nas i celles, va fer una brillant apologia de les drogues.

El noi en qüestió, que va començar la seva tesi doctoral amb acudits fàcils i primitius, i que segons ell l’hi van servir per “enganxar-se” a la seva professió, explicava que feia “canuts” amb matximbrats, que  marcarva fonaments fent “ratlles” de guix, i que si patatim, que si patatam, anant fent, qui dia passa, any empeny.

El noi, envalentit per l’atenció que li vam dedicar els que érem a la seva vora, va agafar confiança i va començar a explicar les meravelles i els bons efectes al·lucinògens que li produïa olorar amb força la pega que utilitzem els paletes per enganxar el PVC, i que no hi havia dia que no es presentés al treball “fumat” fins les orelles amb la marihuana que ell mateix elaborada.

Els astronàutes de la URALITA, mirant cap a l’espai exterior

El noi s’excusava tot dient que entre setmana  només prenia petites dosis de cocaïna, però que el cap de setmana el seu consum habitual era de  tres “gramillos”, i que si anava  a la discoteca amb la seva xati, barrejaven pastilles d’extasis, MMDA, i alcohol. I que, segons aquest intel·lectual, no hi havia millor manera de  “controlar” la nit; i l’eminència clarificava que abans d’anar a dormir es prenia 0’25 grams de Trankimacin, que el deixaven com els angelets i fresc com una rosa per l’endemà al matí.

La cultura d’aquest noi i el seu precís coneixement de la micologia em van captivar, especialment quan afirmava, amb molta eloqüència, que des que va descobrir els bolets al·lucinògens els considerava els seus postres favorits.

Aquest jove tant sà va seguir explicant-se durant una bona estona, però nosaltres poc a poc el vam anar ignorant, per motius obvis.

L’última perla que ens va deixar, i que explicava molt orgullós, va ser que només li quedaven dos punts del carnet de conduir, gràcies als seus brillants resultats en les proves d’alcoholèmia.

Després d’aquestes interessants explicacions, el noi va seguir treballant com si res.

L’endemà, jo que voltava tot sol per l’obra, em vaig creuar amb l’artista i li vaig demanar ajuda per moure tres plaques d’uralita trencades i que havia de llançar al contenidor especial. Tot sol jo no podia, perquè pesaven bastant.

Ostres!, em va sorprendre la reacció d’aquesta eminència que amb tota la raó del mon no em va voler ajudar  perquè jo, malvat empresari, no li vaig donar els estris necessaris per moure tant tòxic material. I mal educat com sóc, de dintre les entranyes de la meva ànima, i passant per la boca, em va sortir:

COLLONS CABRÓ!!! LA MARE QUE ET VA PARIR,

SI AMB LES DROGUES TINGUESSIS LA MATEIXA PERCEPCIO DE PERILL QUE AMB LA PUTA URALITA,

SEGUR QUE ET QUEDARIEN MÉS NEURONES DE LES QUATRE QUE  REALMENT TENS!!!