Què tal? Ja torno a escriure per a tots els qui tingueu la paciència de llegir els meus pensaments. Avui tot el dia que li dono tombs, parlaré de la Festa Major? del bon temps que fa?... a la fi he pensat parlar de la família.

Crec que per motius aliens a la nostra voluntat, no us sembla que a la família la tenim una mica deixada de la ma de Deu? Jo al veure les coses que passen al voltant, no només del món, sinó fins i tot a casa nostra, em fan esborrona; sembla que ja no hi hagi el més mínim signe d’humanitat. Ja no vull entrar en que si aquesta guerra es legal o no, si aquella decisió del que mana es la correcta, tot això es poc important, si el que tenim en compte son els principis morals d’una societat que vol ser avançada i que, perdoneu que us digui, a mi no m’ho sembla.

Segons la meva manera de veure les coses, és més important estimar els teus, tindre una relació d’afecte sincer amb els amics i companys, saber estar a les dures i a les madures, fer que el dia a dia sigui profitós per als qui t’envolten, donar sense esperar, cuidar als que ho necessiten, intentar que els valors que els nostres pares un dia ens varen fer veure que eren el mes important de la nostra existència. I que aquests fets tinguin preferència a l’hora de prendre les nostres decisions al llarg de la nostra vida.

De cap de les maneres voldria que això sonés a demagògia, sinó a reflexió profunda, no es pot anar per la vida tal com es va ara, sense donar el valor a les coses que en veritat en tenen. Solament veiem els actius materials: cotxes, cases, diners, luxe... tot coses que en realitat amb molt menys en tindríem prou. En canvi ens costa molt tenir un gest de bona voluntat, fer una coseta petita per un altre; és tant difícil?

Ja per acabar, tornaré a la família, un entorn que no podem deixar de banda. Son ells, els nostres, els qui realment esperen alguna cosa nostra i crec que estem obligats a que la rebin. És, més crec que l’hem de donar sense esperar la torna, donar es donar, i aquí no valen les mitges tintes. Tant de bo aquesta petita reflexió, ens deixi veure amb més claredat, el que en la vida de cadascú te realment importància i el que es superflu i ociós. Com cada quinzena L’Olla diu el que pensa i bull a dintre seu.